A La Pedrera, la pedra respira com si s’hi hagués infiltrat una remor d’aigua subterrània. És l’efecte de Cristina Iglesias, que hi ha fet aparèixer els seus passadissos d’ombra, els seus murs que degoten memòria, les seves cambres metàl·liques on l’aire s’espesseix i es torna dens com un record que no se sap d’on prové. El visitant entra —o potser és absorbit— per aquesta successió d’espais que semblen fets per ser oblidats i redescoberts alhora, com si l’artista hagués construït un laberint per a una ciutat que ja n’és un. A dins, la llum es filtra a trossos, les parets respiren amb una humitat mineral, i cada superfície convida més a ser tocada que no pas mirada. Iglesias ha sabut sempre que la matèria és un llenguatge que no demana veu sinó silenci: el bronze que recorda la molsa, la resina que vol ser aigua, la pedra que s’inventa una escorça vegetal. Tot sembla natural i, alhora, completament inventat.
Hi ha una calma continguda en aquesta exposició, una lentitud que obliga a desfer-se del temps exterior. És com si la visita imposés una nova gramàtica del moviment: caminar, aturar-se, mirar cap avall, esperar que l’obra digui alguna cosa —potser un murmuri, potser res. La Pedrera, amb els seus corbes i les seves respiracions gaudinianes, és aquí més còmplice que continent. L’arquitectura de Gaudí, que ja era una al·legoria de la natura, troba en Iglesias una mena de revers contemporani: si Gaudí aixecava la matèria cap a la llum, Iglesias la fa descendir cap a la foscor líquida. En aquest diàleg s’hi percep una mena de reconciliació secreta: la ciutat i el bosc, el passat i el present, el somni i la ruïna.
El títol, Passatges, sembla haver estat pensat no tant per descriure una sèrie d’obres com per suggerir una manera d’existir. No hi ha quadres penjats ni escultures esperant ser contemplades, sinó trajectes. Cada peça és un llindar que s’obre sobre un altre, i en aquest transitar s’imposa una mena d’oblit. Un s’hi endinsa i, a poc a poc, deixa enrere la veu pròpia per escoltar la del lloc. Els sorolls de la ciutat queden lluny; només resta el so de les pròpies passes, i de tant en tant, el degoteig constant de l’aigua. Aquesta aigua —que és com una signatura de l’artista— no és només un element plàstic, sinó un principi moral: la persistència, la dissolució, el pas del temps que desgasta però també modela. Iglesias ens parla de la durada amb el llenguatge dels sediments.
Hi ha alguna cosa d’arqueològica en la seva manera d’entendre l’espai. Les seves estructures semblen restes d’una civilització submergida que no ha existit mai. Però és justament en aquesta ficció que trobem una veritat: que tota arquitectura és també una memòria del que podria haver estat. L’artista no construeix monuments, sinó refugis. Refugis per a la percepció, per a la mirada lenta, per a la imaginació que encara creu en la matèria com una forma d’esperança.
Quan el visitant arriba al final del recorregut, o potser al seu començament —no hi ha una línia clara—, queda la sensació d’haver passat per una experiència més que per una exposició. L’escultura contemporània, aquí, no és objecte sinó atmosfera. Iglesias ens obliga a veure amb el cos, a escoltar amb la pell, a pensar amb la respiració. Hi ha en tot això una mena de religió laica de la presència, una invitació a ser-hi sense més pretensió que la de sentir.
Sortint al carrer, l’aire de novembre sembla tenir la mateixa densitat que dins les sales. La ciutat continua el seu ritme, però alguna cosa ha canviat: els murs semblen més porosos, els carrers més fluids, com si Barcelona s’hagués contagiat d’aquesta lentitud aquàtica. Potser aquest és l’efecte més subtil de Passatges: recordar-nos que el món també és una escultura que es pot travessar, si sabem mirar-la amb la paciència d’un geòleg i la curiositat d’un nen. Aleshores, l’art deixa de ser un lloc on anem i esdevé un estat del cos, una forma d’estar. I en aquell instant, a La Pedrera, la pedra torna a respirar.